després de veure com han jugat i el què s’ha aconseguit a través d’aquest joc ràpid, segur, ofensiu i atractiu… la veritat és que ja no hi ha res més a dir… M’he quedat sense paraules…

L’article d’ahir d’en Sergi Pàmies a La Vanguardia pot ser un bon retrat de l’equip i, de pas, m’estalvio de pensar-hi, perquè l’estat en què els culés estem aquests dies no es poden explicar en paraules…

Gràcies, Pep i gràcies, equip!

Felicitats a tots i, per sempre, visca el Barça!

Font: www.noticias24.com

Passi el què passi… Barça sempre!

Confiança en l’equip i en la direcció de’n Pep.

Patirem, és evident que patirem, però estic segur que donaran la cara i lluitaran com sempre ho fan, potser més i tot! La lluita, constància i confiança, la història i els colors ens faran grans un cop més… Passi el què passi, aquesta nit serem una mica més grans.

Visca el Barça!

Uri

Poc a poc vaig descubrint noves eines (que vol dir, nous negocis) que sorgeixen de noves necessitats. Per exemple: el gran èxit de les xarxes socials i de la voluntat de definir i conservar l’anomenada “identitat digital” de cadascú ens porta a donar-nos d’alta i gestionar més d’un d’aquests canals, sovint 3 o 4.
Per exemple: podem estar donats d’alta a Twitter (@oalcoba) per a compartir informació rellevant en un flaix i de forma puntual; podem estar donats d’alta a Facebook per a compartir pensaments amb els amics i estar al dia de què fan o poder enviar-los coses, jugar, etc.; finalment, podem tenir ganes d’amplificar i potenciar les nostres possibilitats professionals a través de xarxes com Linkedin; a més pots tenir un blog on publiques el què et dóna la gana o que uses per a mantenir informació corporativa, etc., etc., etc…

Source: http://www.observatoridelaimatge.com/

Tot plegat, si ho saps fer anar (jo n’estic aprenent) penso que pot ser molt útil (o divertit, segons quina xarxa i moment).
Gestionar-ho tot plegat, però, és un “lio”…
Algú se’n va adonar i ha creat eines que faciliten la vida de la gent que s’hi fica en això de la seva identitat digital i que necessita gestionar una complexitat creixent.
A mi em comença a passar i acabo de descobrir “ping.fm”: si vull enviar un escrit a 2 o 3 xarxes socials a la vegada (publicar-ho al blog, fer-ho saber als amics i a la vegada compartir-ho com a informació a través de Twitter), ho puc fer directament des d’una única aplicació / web.

Constantment sento a dir que “tot està inventat” i que els models de negoci es repeteixen… Jo penso que el què és invariable és la forma com apareixen aquests models de negoci i idees noves: cobrir necessitats de la gent/consumidor (necessitats evidents o amagades o latents o noves, però necessitats, al cap i a la fi).
Ah! i facilitar la vida de la gent!!!!!

Película de Patrice Leconte

Daniel Auteuil “apuñala” a Vanessa Paradis

Me he quedado mudo

A veces me encuentro ante la situación de tener que escoger entre diferentes opciones. No es que sea nada nuevo ni exclusivo, nada que sólo me pase a mí. De hecho me imagino que es algo inherente a la condición humana: pensamos y somos capaces de imaginar consecuencias, aun sin estar seguros de acertar en los pronósticos. Así pues, cuando calibramos diferentes opciones intentamos imaginar qué puede pasar si optamos por una o si, por el contrario, optamos por la segunda o la tercera o la cuarta o…

En cualquier caso, cuando nos encontramos ante el cruce de caminos que nos lleva hacia diferentes opciones (a veces antagónicas), lo primero es tener claro que, pase lo que pase, queremos optar por una de ellas y no quedarnos anclados donde estamos. Es cierto que es tentador: ante la incertidumbre, quedarse como estamos, no cambiar nada.

Afortunadamente (creo), tengo clara la primera de las decisiones: el cambio es necesario. Desafortunadamente no tengo claro qué camino es el acertado… Si es que lo hay.

Dadme tiempo, solo eso: un poquito más de tiempo. Creo que… ¡me lo merezco! Será un tiempo bien aprovechado, de verdad que si: no es excusa, es tiempo de reflexión auténtica, no de parálisis ni de “voluntad de inmovilismo” (¿oxímoron? no exactamente pero casi, casi…).

Es un momento importante, de eso no tengo duda.

Últimamente parece que está muy de moda tener una “estructura plana de recursos humanos” o un organigrama sin demasiados eslabones, jefes intermedios, etc.

En general,  las ventajas de este tipo de organización interna de las personas están claras: corresponsabilización de las personas, motivación, rangos salariales acotados, priorización del proyecto como la forma de trabajar, etc.

En resumen, que estoy a favor.

De todos modos, que quede claro: las cosas se han de hacer bien, como todo en la vida. No es aceptable ponerse la medalla de “aplanar la estructura” sin haberlo pensado un poco antes. Estoy seguro de que a todos se nos pueden ocurrir ejemplos donde esto es así: te pones la etiqueta y, de facto, lo que se hace es un maquillaje del asunto o, incluso se actúa atropelladamente para conseguir este “aplanamiento” (estilo apisonadora).

O sea, que el hábito no hace al monje

El otro día me encontraba sentado en el sofá de casa, con los pies en alto y el portátil sobre mis pantorrillas. De fondo, la tele. No recuerdo qué tenía, pero seguramente era el canal 3/24 (me paso el día por ahí y me sirve para irme enterando de esto y de aquello con alguna pincelada por aquí y por allá).

En los oídos los auriculares con el partido del Barça. Me parece que era la copa de rey, pero no lo recuerdo bien. Lo que sí que me parece que ganó! Iba escuchando algún comentario acertado y el tono de voz del Puyal me hacía prestar atención o no a lo que sucedía en el terreno de juego.

En el ordenador, el eterno caso de finanzas, con sus preciosas cuentas de resultados, los balances y calculando no sé qué inversiones en inmovilizado material… o ¿era la compra de una empresa? ¡qué más da! Era divertido y difícil…

La blackberry ya volvía a tener su infernal lucecita roja avisando: tienes mails por leer… De vez en cuando, la cojo, los leo, me cabreo, contesto, me alegro, contesto, borro, “se me’n fot…”, etc.

En el Facebook, un colega me ha mandado un video, lo abro entre inversión e inversión. De repente, “flash!” otro colega que está conectado al Gmail me manda un mensaje vía chat… Perfecto! Mañana un bocata y una birra antes de clase! Verás que bien que nos salen las inversiones!

En estas andaba cuando me asaltó la duda:

¿Qué fue antes? ¿la multitarea de Windows o nuestra manera de hacer las cosas?

¡MALDITO GATES! ¡Sabía que estabas detrás de esto! ¡No podía ser otro!

Un company, en Marc, que fins fa poc se’n fotia dels blocs i em penso que no havia sentit mai l’expressió “web 2.0″ ha fet el gran salt: fa unes setmanes va iniciar un bloc titulat “hipotetocados” que va del seu gran tema: hipoteques, mercats immobiliaris, etc. No és que no sàpiga de res més, és clar, però és un tema que, a més d’estar d’actualitat, ell domina i estic content que, primer, comparteixi els seus coneixements i, segon, que s’hagi llençat a experimentar des de dins això de la web 2.0!!

bloc d'en Marc Ventalló

A més, la Vanguardia se n’ha fet ressò al seu apartat de “el lector opina” on periòdicament menciona algun dels blocs que considera interessants.

L’enhorabona i molts ànims, Marc!!

I qui ha dit que la meva filla no té personalitat??

Mireu quina forma de caminar i de prendre’m la càmera… free style!!

Hi havia una vegada, un senyor molt fort, molt fort! Feia moooolta por a tothom! En realitat no era gaire forçut, el què sí que passava era que, quan obria la boca, deixava anar uns sons molt estranys i molt forts que feia que tothom baixés la mirada.

Els veïns del lloc van aprendre obeir sense miraments les ordres del forçut.

Tot i així, un cop, un vailet eixerit (i agosarat) va oferir un rotund “NO” com a resposta a una de les ordres del senyor. Simplement, va girar cua i va marxar. El senyor forçut es va posar vermell i va emprendre tot un seguit d’accions per aturar aquell bailet i fer-lo tornar. No hi va haver manera. Ningú el va trobar. Ningú? Bé sí que el van trobar. De fet tothom sabia on era però ningú no el va entregar mai.

Aquell vailet es va fer gran i forçut a l’empara dels veïns. Va arribar un dia en què, aquell vailet, va tornar a deixar-se veure, fet un home i va amenaçar a l’antic forçut… que ja s’havia fet gran i havia perdut la seva força… que anava encorbat però, encara, amb veu ferma i esfereïdora.

Davant el desafiament, per molt que cridava, ningú li feia cas, ningú el va venir a ajudar… i aquell vailet esquifit i agosarat, amb veu grossa, es va convertir en el nou “home forçut”… Ben aviat els veïns que l’havien acollit es van adonar que era tan exigent com ho havia estat l’anterior. Aquella veu dolça, ferma i justa, s’havia transformat en una autèntica cova d’on sortien els sons més estranys i esgarrifosos…