y eso de escoger, ¿cómo se hace?

10 Maig 2009 at 23:29 | In creativitat, imaginació, personal | Leave a Comment
Tags: , , , ,

A veces me encuentro ante la situación de tener que escoger entre diferentes opciones. No es que sea nada nuevo ni exclusivo, nada que sólo me pase a mí. De hecho me imagino que es algo inherente a la condición humana: pensamos y somos capaces de imaginar consecuencias, aun sin estar seguros de acertar en los pronósticos. Así pues, cuando calibramos diferentes opciones intentamos imaginar qué puede pasar si optamos por una o si, por el contrario, optamos por la segunda o la tercera o la cuarta o…

En cualquier caso, cuando nos encontramos ante el cruce de caminos que nos lleva hacia diferentes opciones (a veces antagónicas), lo primero es tener claro que, pase lo que pase, queremos optar por una de ellas y no quedarnos anclados donde estamos. Es cierto que es tentador: ante la incertidumbre, quedarse como estamos, no cambiar nada.

Afortunadamente (creo), tengo clara la primera de las decisiones: el cambio es necesario. Desafortunadamente no tengo claro qué camino es el acertado… Si es que lo hay.

Dadme tiempo, solo eso: un poquito más de tiempo. Creo que… ¡me lo merezco! Será un tiempo bien aprovechado, de verdad que si: no es excusa, es tiempo de reflexión auténtica, no de parálisis ni de “voluntad de inmovilismo” (¿oxímoron? no exactamente pero casi, casi…).

Es un momento importante, de eso no tengo duda.

encrucijada

Americanooo…

24 Novembre 2008 at 17:25 | In Indignat, creativitat, imaginació | 2 Comments
Tags: , , , ,

Hi havia una vegada, un senyor molt fort, molt fort! Feia moooolta por a tothom! En realitat no era gaire forçut, el què sí que passava era que, quan obria la boca, deixava anar uns sons molt estranys i molt forts que feia que tothom baixés la mirada.

Els veïns del lloc van aprendre obeir sense miraments les ordres del forçut.

Tot i així, un cop, un vailet eixerit (i agosarat) va oferir un rotund “NO” com a resposta a una de les ordres del senyor. Simplement, va girar cua i va marxar. El senyor forçut es va posar vermell i va emprendre tot un seguit d’accions per aturar aquell bailet i fer-lo tornar. No hi va haver manera. Ningú el va trobar. Ningú? Bé sí que el van trobar. De fet tothom sabia on era però ningú no el va entregar mai.

Aquell vailet es va fer gran i forçut a l’empara dels veïns. Va arribar un dia en què, aquell vailet, va tornar a deixar-se veure, fet un home i va amenaçar a l’antic forçut… que ja s’havia fet gran i havia perdut la seva força… que anava encorbat però, encara, amb veu ferma i esfereïdora.

Davant el desafiament, per molt que cridava, ningú li feia cas, ningú el va venir a ajudar… i aquell vailet esquifit i agosarat, amb veu grossa, es va convertir en el nou “home forçut”… Ben aviat els veïns que l’havien acollit es van adonar que era tan exigent com ho havia estat l’anterior. Aquella veu dolça, ferma i justa, s’havia transformat en una autèntica cova d’on sortien els sons més estranys i esgarrifosos…

Bloc a WordPress.com. | Theme: Pool by Borja Fernandez.
Entries and comments feeds.