Cábalas y cicatrices

Hi havia una vegada, un senyor molt fort, molt fort! Feia moooolta por a tothom! En realitat no era gaire forçut, el què sí que passava era que, quan obria la boca, deixava anar uns sons molt estranys i molt forts que feia que tothom baixés la mirada.

Els veïns del lloc van aprendre obeir sense miraments les ordres del forçut.

Tot i així, un cop, un vailet eixerit (i agosarat) va oferir un rotund “NO” com a resposta a una de les ordres del senyor. Simplement, va girar cua i va marxar. El senyor forçut es va posar vermell i va emprendre tot un seguit d’accions per aturar aquell bailet i fer-lo tornar. No hi va haver manera. Ningú el va trobar. Ningú? Bé sí que el van trobar. De fet tothom sabia on era però ningú no el va entregar mai.

Aquell vailet es va fer gran i forçut a l’empara dels veïns. Va arribar un dia en què, aquell vailet, va tornar a deixar-se veure, fet un home i va amenaçar a l’antic forçut… que ja s’havia fet gran i havia perdut la seva força… que anava encorbat però, encara, amb veu ferma i esfereïdora.

Davant el desafiament, per molt que cridava, ningú li feia cas, ningú el va venir a ajudar… i aquell vailet esquifit i agosarat, amb veu grossa, es va convertir en el nou “home forçut”… Ben aviat els veïns que l’havien acollit es van adonar que era tan exigent com ho havia estat l’anterior. Aquella veu dolça, ferma i justa, s’havia transformat en una autèntica cova d’on sortien els sons més estranys i esgarrifosos…